Els teus avantpassats t’estan buscant

Escrit per | · | Divulgació · Genealogia valenciana | Sense comentaris a Els teus avantpassats t’estan buscant

Post disponible en: Castellà

Share on Facebook0Tweet about this on Twitter

Els teus avantpassats ja hi són. T’estan buscant. Han tocat més d’una vegada i no els has obert la porta. I ja no saben què fer perquè els faces cas. Al cap i a la fi, tens els seus ulls, les seues mans i fins i tot aquest gest que dura un nanosegon i que t’uneix en carn viva a ells. Veus? Et mossegues el llavi. No hi ha dubte. El mateix gest del teu besavi quan es va quedar a l’hort amb la mirada perduda, sense saber què fer davant aquelles arrels seques, davant aquella terra morta que ja no li donava fruits. Es va quedar amb l’ànima i les butxaques seques. Però va sobreviure i per això estàs ací llegint aquestes línies que vas trobar gairebé de rebot a internet. 

 

Sí, ja ho sé, tu de genealogia no saps res, ni de la vida mateixa, però mira com et desenvolupes sense problemes en aquest món que ens contempla. La genealogia no s’aprèn, es porta dins, ve de sèrie. Amb els teus gens. I no només amb ells, escolta la Mireia Nieto, perquè qui t’acompanya cada dia també et regala els seus gens, encara que els microscopis diguen que no teniu ni un glòbul vermell en comú. Perquè el frec fa l’afecte.

 

Fins i tot tens parents llunyans, sang de la teua sang, que ni et saluden i mira que la teua àvia t’ha explicat mil vegades, a la caloreta de la llar, que un fill del tio Albert es va casar amb la cosina de la seua besàvia Maria Gràcia, sí, home, la que era de Vila-real i va ser sa padrina de baptisme, i que la pobra va enviduar de seguida, perquè el seu marit, què guapo era el Sento, va morir a la Guerra, no sé si la de Cuba, la de Filipines o la del Marroc, però tant se val, em seguixes?

 

T’has perdut. M’ho imaginava. A veure qui és capaç de seguir l’àvia, eh? Ens n’anem per les branques. Els apassionats per la genealogia som així. Caminem de branca en branca, com caderneres juganeres, passant de l’ascendència materna a la paterna, dels llinatges marítims als d’alta muntanya, dels García-Perez als Torcuato Miranda de la Ronda de l’Ànima Meua. A vegades caiem de dalt de tot de l’arbre genealògic i ens peguem un bac, com els dels dibuixos animats, on brollen estreletes girant al voltant de cap.

 

Històries de pel·lícula

 

A tu la genealogia no et dóna ni fred ni calor. Ni do, re, mi, fa, sol. No és música del teu gust. Ho sé. Això d’acumular documents antics és com atresorar trastos vells, dels que dormen en les andanes el son eternSí, ho sé, quina pel·lícula, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall. Intèrprets eterns. Què no hagueres donat per ser l’un o l’altra?. Uf, paraules majors. Històries de pel·lícula. Somnis de cel·luloide. En blanc i negre. Sofà, manta i roses. Els teus besavis també. No, no, no, no dic que als teus besavis els agradaren les roses. O igual sí. Ells no estaven per a estes coses, però les seues vides van ser de pel·lícula. Ah, que no ho saps? No t’ha explicat res ton pare? Ni la teua àvia?

 

Doncs mira que no es van jugar la vida els teus besavis. Ahhhh… veig que ja no tens pressa. El que va fer el bo de l’Antoni per aconseguir eixir amb la teua besàvia Maria. Eixir, eixir, no es deia així. Que no estaven per perdre el temps, que la vida apretava i els festejos llargs no eren productius en aquells anys. La de caminades quilomètriques que es va fer en les seues espardenyes de careta, cada vesprada, cada dia, per rondar la xicona. Sí, la teua besàvia no era de les que enlluernaven al personal, no era la Bacall, però tenia un no sé què que feia tremolar d’emoció el teu besavi. Aquests ulls i aquest monyo negre els tens tu. No hi ha fotos que ho testifiquen. Només les paraules de l’àvia quan et va veure arribar al món: “Esta xiqueta és clavadeta a ma mare”.

 

Sí, vides de pel·lícula. I això que el cel·luloide no era un material conegut a les vesprades d’aquells dissabtes, quan el sol s’amagava i les aixades paraven d’arrapar la terra. Fas zàping i mires de perfil quan trauen per la tele imatges de ‘conflictes bèl·lics’. “Què collons conflictes bèl·lics’? Açò és la guerra, la guerra…!”.  Així haguera bramat indignat el teu avi, que no era home de metàfores ni paraules complidores. Les coses pel seu nom. O la teua àvia, que va amortallar amb les seues pròpies mans els seus pares i un parell de fills. Persones reals, de veres, de les que pateixen, ploren i anhelen les coses més senzilles. Apa, agafa’t un tros de pa, posa-li un xorrit d’oli d’oliva, i paladeja. Tanca els ulls. Els veus? Els sents? Ja han arribat. Ja hi són. Deixa’ls passar. T’acompanyaran sempre.


Sense comentaris

Deixa el teu comentari