La família Bisbal fa les maletes

Escrit per | · | Divulgació · Genealogia valenciana · Investigació | Sense comentaris a La família Bisbal fa les maletes

Post disponible en: Castellà

Share on Facebook10Tweet about this on Twitter

És temps de mudança. El segle XVII s’estrena a terres valencianes amb grans absències. Milers de moriscos abandonen els seus camps, les seues cases, i fugen al nord d’Àfrica. Desenes de racons queden despoblats. Un llaurador de Torrent, Joan Bisbal, i la seua dona Úrsula, amb els quatre fills adolescents, fan les maletes per repoblar el Marquesat de Llombai. Un horitzó incert els espera. Aquesta és la seua història..

 

—On aneu tant de matí?
—A Catadau.
—I això?
—El duc de Gandia ens ha promés terres i casa.
—Que tingau sort.
—Au!

 

Joan alça el braç i s’acomiada del seu amic Miquel Andreu. La família Bisbal deixa enrere Torrent i un grapat de records. En el carro van el cap de família i la seua dona, Úrsula Serves, acostumada des de menuda a la vida en trànsit. Ja va deixar Catarroja i les aigües de l’Albufera per casar-se amb Joan en acabar l’estiu de 1598. Aquell 23 de setembre es va entregar a ell a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent. Exactament 10 anys i 364 dies després, Felip III decretava l’expulsió dels moriscos de terres valencianes. Era el 22 setembre de 1609.

 

Va ser “l’acte més bàrbar en els annals de la humanitat”. Així ho va qualificar Richelieu segons recordava l’historiador James Casey el 1979. Enmig d’aquestes terribles decisions d’estat, la família Bisbal emprén camí cap a Catadau. Són tot just cinc hores en carro. Els han dit que tindran casa; bé, en realitat una casa a mig fer i camps. Ho ha promès en Carlos de Borja i Centelles, duc de Gandia i marqués de Llombai.

 

Els quatre fills de Joan i Úrsula combaten el sotragueig del carruatge amb pensaments dispersos. La xiqueta Isabel no. Als seus 14 anys, ella és aliena a les incerteses de la família. Sempre tindrà ànima d’infant. Els seus germans Jeroni (20 anys) i els bessons Francesc i Vicent (16 anys) creixeran en nous paisatges. Ella mai madurarà. “Pobra xiqueta”. Creuen el pont que separa Montroi i Real. El riu Magre els acompanyarà uns quants quilòmetres. Ja falta menys. Ja es distingeix al lluny el Convent de la Santa Creu i les primeres cases del Marquesat.

 

Els Bisbal són una de les 12 famílies que van rebre, vora l’any 1620, les terres que “en un primer moment s’havien atorgat a diferents veïns de Catadau”. Els van donar camps i els fonaments de les seves respectives cases. Uns quants dels primers pobladors de l’any 1611 havien abandonat el lloc i per això el marqués va recórrer a noves famílies. Els canvis sempre són durs.

 

L’enyorat professor valencià Manuel Ardit enumera aquesta nova dotzena de propietaris encapçalats pel meu avi vuitè Joan Bisbal, Vicent Burgos, el meu avi onzè Jaume Sarrió, Martí Olmos, el meu avi desè Joan Gurrea, Gabriel Roca, el meu avi onzè Salvador Adam (vingut des de Catarroja a l’any 1611), el meu avi desè Joan Noverques, Miquel Flordelis, Melcior Esteve, Pere Asensi, Gaspar Noverques i la Governació. Catadau havia quedat despoblat per complet. Tots els seus anteriors habitadores eren fills de Mahoma.

 

Com adaptar-se a aquesta terra estranya? Com pot combatre la família Bisbal la seua enyorança per aquells dies a Torrent? Joan degué de compartir llargues xerrades amb Jaume Sarrió, Agustí Solà, Jaume Llácer, Melcior Esteve i el meu avi desè Miquel Romeu, arribats també de Torrent i acabats d’estrenar-se com a nous veïns del Marquesat. A més, cinc hores en carro és poca cosa quan l’enyorança t’ofega.

 

Els germans Bisbal no van trigar gens a acostumar-se a la nova llar i la nova feina. Menys la pobra Isabel. Jeroni, el gran, va trobar de seguida companya de viatge. El xicot es va casar el 24 agost de 1621 amb Margarita Salom Espinosa. La núvia era filla de Pere i Àngela, família oriünda d’Albalat de la Ribera que es va establir a Catadau en 1611. Arribats de diferents llocs, Jeroni i Margarita van fer de Catadau la seva nova llar amb almenys huit fills. D’un d’ells, conegut en edat adulta com Jeroni Bisbal menor, procedeix l’autor d’aquestes línies.

 

I en casar-se el primogènit dels Bisbal Serves, els seus germans bessons també van fer el mateix. Vicent fou el següent. Es va haver de casar per l’any 1623, encara que no hem trobat la partida de matrimoni. Ho va fer amb Anna Maria pocs mesos abans de morir son pare. Van tindre 14 fills, encara que molts d’ells van morir als pocs dies de nàixer.

 

El patriarca, Joan Bisbal, moria el 29 març de 1624 a Catadau. Va arribar a veure casats dos dels seus fills, va poder conèixer els seus primers néts i es va acomiadar de la seua estimada filla Isabel abans de rebre sepultura “al vas del capítol d’aquest convent de Santa Creu de Lombay”. Deu religiosos el van acompanyar en l’últim viatge i va deixar pagades unes quantes misses.

 

Partida de defunció de Joan Bisbal 29/03/1624. (Arxiu Parroquial de Llombai).

 

L’altre bessó, Francesc, es va casar amb 24 anys amb Joana Domingo Soriano. Va ser el 14 de gener de 1629. Tots dos van engendrar almenys nou fills, encara que el tradicional i elevat índex de mortalitat infantil no els va perdonar. Pocs mesos després, el 25 d’octubre de 1630, moria la matriarca del clan, Úrsula Serves. O tal com recull la seua partida de defunció: “la vídua Na Bisbala”.

 

Els dos bessons enviudaren i van tornar a casar-se. Vicent Bisbal va contraure segones núpcies, als seus 42 anys, amb Vicenta Gil Borràs el 16 d’abril de 1646. Cinc nous ‘Bisbalines’ van veure la llum a Catadau. El seu germà Francesc es va casar a l’octubre de 1673 per segona vegada, als 68 anys d’edat, amb una vídua d’Algemesí, María Esteve. No consta en els llibres parroquials que deixessen descendència.

 

Isabel Bisbal va presenciar, potser en silenci, la contínua arribada de nous nebots. La tieta Isabel va morir jove. Una breu inscripció en els Quinque Libri de Llombai així ho testifica: “A 25 febrer 1636 de va morir a Catadau Guisabet Bisbal d’edat de 30 anys sense sagraments per ser incapaç d’ells per la seva simplicitat. Es va soterrar a Catadau al vas d’aquesta Església”.

 

Partida de defunción de Isabel Bisbal (25/2/1636). Archivo Parroquial de Llombai.

Partida de defunció d’Isabel Bisbal (25/2/1636). Arxiu Parroquial de Llombai.

 

En total, els tres fills mascles del patriarca del clan Bisbal van tindre 36 fills!!! Molts d’ells van morir en edat infantil però l’estirp que vingué de Torrent als inicis del segle XVII es va expandir pel Marquesat i poblacions veïnes, com l’Alcúdia i Carlet, en les dècades següents.

 

[yellow_box]“Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; tingueu sotmesos els peixos del mar, els ocells del cel i tots els animals que s’arrosseguen per terra” – Gènesi, 1:28.[/yellow_box]

 

La fe cega en aquesta cita de la Bíblia de la nissaga dels Bisbal queda més que evident en les nostres investigacions. Vegem un parell d’exemples. Tirem mà de nous documents. Ens n’anem a l’Arxiu del Regne de València. Allà vam consultar el veïnat de l’any 1646 corresponent a Catadau.

 

Vecindario de Catadau del año 1646. (Arxiu del Regne de València).

Veïnat de Catadau de l’any 1646. (Arxiu del Regne de València).

 

Subratllats en vermell hi trobem els tres germans Bisbal: Geroni, Francesc i Vicent. La qual cosa certifica el que ja sabíem gràcies a les nostres indagacions a l’Arxiu Parroquial de Llombai. Com el bon periodisme, sempre va bé confirmar els fets en diferents fonts. No hi han més ‘caps de casa’ que duguen el cognom Bisbal a la resta de pobles del Marquesat.

 

Tot just ha transcorregut un quart de segle des que va arribar amb carro el patriarca Joan i ja són tres les famílies descendents. I posem per cas… què haurà succeït un segle després? S’hauran multiplicat els Bisbal? Hauran emigrat? Tenim la resposta. (És clar que si no la tinguéssem no hauriem llançat la pregunta). És el governador del marquesat de Lombay, el doctor en Francisco Benlloch, qui ens aclareix amb detall l’evolució d’aquesta nissaga familiar arribada de Torrent.

 

Un llibre publicat el 1975 per l’Ajuntament de Llombai recull la descripció detallada de la zona realitzada per dit governador en l’any 1756, tan sols 110 anys després del veïnat de 1646. De tres famílies Bisbal passem en poc més d’un segle a 37 ( 36 a Catadau i una a Llombai). Així ho va destacar en el seu moment l’historiador Vicente Bisbal del Valle, descendent del llaurador de Torrent. Ací teniu el document que ho testifica i el pertinent subratllat vermellenc:

 

Los linajes del Marquesat de Llombai según la Descripción del gobernador Benlloch en 1756. (Ayuntamiento de Llombai)

Els llinatges del Marquesat de Llombai segóns la Descripció del governador Benlloch en 1756. (Ajuntament de Llombai)

 

Van passar els anys i tindre el cognom Bisbal era sinònim de ser veí del Marquesat. Un apunt estadístic del segle XX ens confirma el content que estaria el patriarca Joan de la seua àmplia descendència. Catadau i Llombai són els dos pobles que concentren gran part de l’esmentat llinatge. Està actualment estès a la Ribera i l’Horta valencianes i fins i tot en comarques de Castelló i la Marina Alta alacantina, tal com s’aprecia al següent gràfic:

 

 

Són tots ells descendents de Joan Bisbal? Deixem la porta oberta per a futures investigacions. La genealogia no té alfa ni omega. Tot és pur trànsit. De moment, els manuals clàssics acoten l’origen del cognom a Catalunya, encara que n’hi ha una comunitat important a les Illes Balears. Dóna la impressió que Torrent també va ser terra de pas per als Bisbal. Si teniu curiositat per aquest llinatge, podeu visitar Blasonari, la web del company Josep Vicent Ferrando.

 

Des de fa tot just uns nou anys, una figura de bronze presideix la Plaça de la Font de Catadau. És Josep Bisbal (fill) de Jeroni. Vestit de llaurador porta desafiant uns pergamins a la mà dreta. Amb aquests papers va iniciar el plet en representació del poble de Catadau per deslligar-se de la Casa Ducal de Gandia i incorporar-se a la Corona espanyola com una vila lliure. No va viure per veure el resultat final, esdevingut al maig de 1807. Tot una fita per a la localitat. El poble li va rendir tribut amb aquesta estàtua de més de dos metres d’altura. I el seu rebesavi Joan, aquell llaurador de Torrent que va arribar en carro a la recerca de noves terres, somriu orgullós.
Post Scriptum: Per a l’elaboració i documentació d’aquest viatge novel·lat pel passat hem recorregut a una àmplia bibliografia d’autors com Vicente Bisbal del Valle, James Casey y Manuel Ardit.

 


Sense comentaris

Deixa el teu comentari